FORMACIÓ REGLADA
Llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. 1998
Llicenciat en Física per la Universitat de Barcelona. 2006
– Llibre de la Destrucció (2010) 256 pàgines. Edicions Saragossa. David Folch
– Paraula d’Irena (2011) 144 pàgines. Edicions Saragossa. David Folch
– L’Institut d’Estudis Ibers crea un equip de recerca. 2014. Terme, Revista d’Història 29 (p.61). Carme J. Huertas, David Folch
– Corpus informatizado de la lengua ibérica y herramientas de trabajo. 2015. II_Jornadas_Lengua_Iberica. Euskeraren Jatorria. David Folch
– www.ibers.cat
EXPERIÈNCIA POLÍTICA
Actualment soc adherit al partit Solidaritat per la Independència, en el que he ocupat diversos càrrecs orgànics. El 2012 vaig decidir implicar-me en les tasques polítiques ajudant a la territorial del Poblenou. A principis del 2015, vaig entrar dins l’Executiva Nacional com a Secretari Nacional de Formació. A les eleccions municipals de Barcelona del 2015, vaig formar part de les llistes de la coalició Millor Barcelona. El setembre de 2015 vaig assistir a la conferència internacional «The dialogue of nations: the right of peoples to self-determination and building a multipolar world” que es va celebrar a Moscou. A partir del març de 2016, vaig ser Secretari Nacional de Comunicació. Durant el 2017, vaig aportar tota la meva acció política per a que el Referèndum de l’1 d’Octubre fos una realitat. Vaig ajudar a gestionar la inscripció de Solidaritat com a entitat interessada pel referèndum, fet que va possibilitar el nomenament d’apoderats i la seva actuació dins l’1 d’Octubre. Jo mateix vaig ser-ne apoderat al meu col·legi electoral. El novembre del 2017, vaig deixar el meu càrrec a l’Executiva Nacional. El maig de 2019, vaig participar en el procés de Primàries Barcelona, figurant a la llista electoral de les municipals d’aquell any. Aquella mateixa tardor, també em vaig presentar com a candidat per les espanyoles dins de Primàries Catalunya, que no obtingué però, els avals necessaris per a concórrer-hi. Estic inscrit al Consell per la República des del juliol del 2019.
QUÈ PUC APORTAR AL CONSELL PER LA REPÚBLICA?
Tinc experiència en el camp de la comunicació: he dut personalment comptes de xarxes socials; he dissenyat campanyes de promoció; he tingut contacte amb directors de mitjans digitals, també amb el cap d’informatius de Tv3; he redactat comunicats oficials; he treballat gairebé sempre amb els mínims recursos econòmics i a contracorrent. Crec doncs, que puc ajudar el Consell en la transmissió de les seves propostes i actuacions.
Tinc experiència en el camp de la formació: organització d’actes i xerrades; contacte amb els ponents; permisos; promoció. Puc ser útil per contribuir a fer xarxa entre tots els membres del Consell i obrir el camp de joc per a la incorporació de tots els independentistes.
Tinc experiència internacional: contactes amb periodistes estrangers; contactes amb altres organitzacions independentistes d’arreu del món. Crec que puc ajudar a obrir o consolidar noves vies per obtenir el màxim suport i reconeixement exterior.
Estic segur que el Consell té un munt de projectes i bones idees que es faran realitat un cop es vagin assolint el nombre mínim d’inscrits necessaris. En aquesta línia, estic disposat a ajudar en el que calgui. Si se’m preguntés quines propostes caldria reforçar, jo apostaria per la identitat digital, les relacions internacionals i la preparació de la via unilateral. Crec que podria ser útil potenciar eines de sobirania nacional, com per exemple un servei d’informació estratègica, o també un banc nacional (en aquest sentit caldria escoltar les propostes existents, com per exemple, 11Onze). També es podria donar impuls a la formació en termes de defensa, amb convenis amb entitats catalanes o estrangeres que s’hi dediquen.
VÍDEOS
https://youtu.be/htSFQ49f5Ro
EXPERIÈNCIA POLÍTICA
Actualment soc adherit al partit Solidaritat per la Independència, en el que he ocupat diversos càrrecs orgànics. El 2012 vaig decidir implicar-me en les tasques polítiques ajudant a la territorial del Poblenou. A principis del 2015, vaig entrar dins l’Executiva Nacional com a Secretari Nacional de Formació. A les eleccions municipals de Barcelona del 2015, vaig formar part de les llistes de la coalició Millor Barcelona. El setembre de 2015 vaig assistir a la conferència internacional «The dialogue of nations: the right of peoples to self-determination and building a multipolar world” que es va celebrar a Moscou. A partir del març de 2016, vaig ser Secretari Nacional de Comunicació. Durant el 2017, vaig aportar tota la meva acció política per a que el Referèndum de l’1 d’Octubre fos una realitat. Vaig ajudar a gestionar la inscripció de Solidaritat com a entitat interessada pel referèndum, fet que va possibilitar el nomenament d’apoderats i la seva actuació dins l’1 d’Octubre. Jo mateix vaig ser-ne apoderat al meu col·legi electoral. El novembre del 2017, vaig deixar el meu càrrec a l’Executiva Nacional. El maig de 2019, vaig participar en el procés de Primàries Barcelona, figurant a la llita electoral de les municipals d’aquell any. Aquella mateixa tardor, també em vaig presentar com a candidat per les espanyoles dins de Primàries Catalunya, que no obtingué però, els avals necessaris per a concórrer-hi.
Barcelona, 13 de novembre
En el mes d’octubre, els companys de RepublicaTvcat em van fer una entrevista on vaig poder presentar la meva candidatura a les Primàries per Barcelona. Un cop vaig penjar el vídeo a les xarxes socials vaig anar rebent comentaris de tot tipus dels usuaris. En vull destacar avui aquells que em retreien la importància que jo donava a la independència en front (segons ells) a la gestió del dia a dia i al coneixement gairebé personal dels problemes de la gent de barri. Crec que es mereixen i és necessària una resposta al seu retret, i és per això que us convido a tots al meu acte de presentació de programa que faré al desembre on comentaré pas a pas els 9 punts que plantejo i entraré a fons en els detalls, la gestió i les propostes. Però deixeu-me si us plau llençar una primera resposta ara i aquí.
La independència és la clau del meu programa perquè tinc un fort sentiment nacional. Comparteixo amb la majoria de catalans l’anhel de la llibertat en forma d’estat independent i faig meu també el resultat del Referèndum d’Autodeterminació del Primer d’Octubre i la Declaració D’independència del 27 d’Octubre.
Però també, i potser aquesta és la base fonamental de la meva candidatura municipalista per Barcelona, perquè crec absolutament que ser o no ser capital d’un estat independent és la clau de la futura qualitat de vida de tots els barcelonins. M’explico. Coneixem ja a bastament els beneficis de l’estat independent per a Catalunya. A mode de repàs ultra-breu: fi de l’espoli fiscal, infraestructures, cultura i identitat, influència internacional, etc, etc. Tots aquest beneficis inclouen de facto Barcelona. Però a més a més, per a la ciutat en concret, hi hem de comptar amb beneficis tangibles com l’efecte seu per a les grans empreses, la creació de xarxes de relació amb altres ciutats-capitals, l’atracció de fons internacionals, legislació favorable, etc.
I també hi ha els beneficis intangibles: ser capital d’estat implica la promoció de la ciutat a nivell internacional i la presència en tots els fòrums de debat, econòmics i de decisió política sense intermediaris; o per l’efecte humà, que fa que els dirigents siguin més sensibles a les seves demandes i els seus problemes, simplement pel fet de viure-hi (això que pot semblar accessori, és clau a Barcelona d’entrada per l’aversió dels dirigents espanyols al desenvolupament de la ciutat). A banda de farmacèutic sóc també físic. I els físics acostumem a descompondre els problemes complexes i analitzar-ne les dades per aconseguir trobar-ne les lleis generals que expliquen les tendències del sistema estudiat. Vull presentar-vos unes dades molt simples: les Nacions Unides (creades el 1945) compten amb 193 estats membres, ço és, 193 capitals d’estat. Excepte el pas de la capitalitat de Bonn a Berlín (1990, per raons òbvies) i de Río de Janeiro a Brasília (1960) (per raons no tan clares), no hi ha cap ciutat capital d’estat al món que hagi demanat, acceptat o transigit en deixar de ser-ne la capital!! Cap ho demana actualment (preguntem si voleu a Berlín o Brasília o París o Londres o Madrid o….) i molt probablement cap ho demanarà en el futur pròxim. Això marca una tendència, marca una llei, marca uns beneficis i uns recursos i eines per a les ciutats capital d’estat. És tant l’atractiu de la paraula “capital” que fins i tot alguna de les candidatures espanyolistes (copiant-ne barroerament una de les candidatures de primàries) fan servir l’eslògan «capital europea». Una frase buida en el seu cas, amb un fons abjecte des del moment que l’estat espanyol mai permetrà (i això ho saben fins i tot els promotors d’aquesta candidatura) que Barcelona, dins d’Espanya, passi a ser quelcom més ni a tenir els recursos de quelcom més que una capital de província. Però s’atreveixen a vendre-ho així perquè també coneixen sobrerament el poder i els beneficis per a tots de ser capital d’estat.
Aquí ja podríem tancar aquest article i considerar les explicacions per satisfetes, però permeteu-me tornar per un moment als comentaris i anar una mica més enllà en les meves reflexions. “Si no conec prou el barri” em va dir un, sense especificar res més, com puc governar la ciutat? Per respondre a aquesta pregunta caldrà entrar en el terreny de la gestió, en el terreny de la filosofia i també, i us demano disculpes per avançat, potser en el terreny de la demagògia.
Interpreto el comentari amb el següent exemple (inventat): si no conec (i per tant no me n’he ocupat mai) del cas concret de l’àvia Rosalia, que viu tota sola al seu pis, amb dificultats per arribar a final de mes, com tinc la pretensió d’ajudar els barcelonins?
Tant de bo tingués la capacitat i el temps de conèixer tots els casos Rosalia. Però crec que en primer lloc, la missió d’un alcalde, malgrat conèixer tots les situacions anàlogues a la de la Rosalia de la ciutat, NO és resoldre ell mateix personalment els problemes un per un. M’explico. Crec que l’alcalde el que ha de fer és aconseguir els recursos, dissenyar l’organització, ordenar la formació adequada del personal, establir els mecanismes de detecció i seguiment permanents per a resoldre els problemes amb eficàcia i empatia (les dues paraules: eficàcia i empatia). Crec que l’alcalde ha de destinar el seu temps i les seves energies a crear les estructures per ajudar els barcelonins, sent la mesura més intel·ligent. I és el que penso fer. Sigui dit de pas, la meva feina de farmacèutic de barri m’ha fet viure molt de prop casos com aquest.
I en segon lloc. La vida plena de la Rosalia no és només aconseguir sobreviure (és fonamental evidentment, però ja m’enteneu). La vida completa de la Rosalia és també que els seus fills puguin passar-la a veure tot sovint i això serà més fàcil si hi viuen, a la ciutat, si hi tenen feina, per exemple. I les netes també podran passar a visitar-la i sortir a donar un tomb, si creuen poder complir les seves expectatives a Barcelona i per tant, s’hi queden a viure. Si la neta més gran, que fa recerca, pot fer-la als centres d’investigació de la ciutat. O si la mitjana que ha tirat per l’administració d’empreses, ha trobat feina en aquella multinacional que depèn dels contractes governamentals. O si la més petita, que és tota una artista, gaudeix d’una vida cultural a Barcelona. O si l’altra que treballa en un restaurant té una bona feina ben remunerada. O si la neta que va néixer de l’altre fill, amb una discapacitat, gaudeix dels recursos necessaris per fer una vida el més feliç possible a la ciutat.
Potser seré ara una mica xaró, però el meu ideal de ciutat és aquell on pots aspirar a una vida el més plena possible perquè gaudeixes d’un ventall ampli d’oportunitats tant per a tu mateix com per a aquells qui estimes. I que puguis mantenir el contacte i les relacions socials amb els teus familiars i amics perquè ells també hagin pogut quedar-s’hi a viure a la ciutat, lluitant pels seu somnis i gaudint d’una Barcelona que ofereix habitatge, feina, lleure i el respecte per la nostra cultura i la nostra identitat.
I tot això, tot, només és possible si som capital d’un estat independent.
Tornem un moment a les dades. Anem un moment a les llistes de ciutats amb major qualitat de vida, amb més oportunitats, amb més capacitat d’atracció. Sí que n’hi ha que no són capital d’Estat, però moltes, la majoria, sí ho són. I de la majoria d’estats del món, les que en destaquen són només les capitals. Observem les ciutats espanyoles, o les franceses, o les italianes, o les gregues. Excepte una o dues, en destaquen les capitals. I “destacar” ÉS qualitat de vida pels ciutadans. Per què Barcelona ha mantingut el tipus fins ara? Faria per un altre article. Però el fons torna a ser simple: perquè sempre ha tingut una identitat nacional, una identitat de capital que no l’ha permès conformar-se en ser la segona o tercera ciutat de res. Però la competència cada cop és més global i sense una Barcelona recolzada per Catalunya, ni una Catalunya recolzada per Barcelona, sense la independència, perdrem inevitablement el tren de les oportunitats, el tren de l’aspiració a ciutat ideal.
Tanco.
L’altre dia, jo retuitejava tot cofoi una notícia (que feia pública l’usuari O.A.) on deia: “Les ciutats més intel·ligents del món: Singapur, Londres i Barcelona són les principals ciutats intel·ligents del món. BCN ha creat fins a 47.000 llocs de feina gràcies a Internet of Things que transforma les comunicacions i gestiona els recursos urbans” I jo, hi afegia el meu comentari de campanya “Si a més Barcelona fos capital d’Estat….fem-ho!”. Un altre usuari, A.D., em va retornar una frase que reprodueixo a continuació:
“Una ciutat que no vol ser capital d’un Estat propi no és molt intel·ligent que diguem.”
Doncs això.